ELIAS ARGÜELLO

    UN LÍDER MÉS ENLLÀ DE MESTRE D’ESCOLA.

LA HISTÒRIA OBLIDADA DEL CE CAN ORIACH

Va néixer a Peones de Amaya (Burgos) el 1949. Ha treballat de mestre tota la seva vida professional, principalment amb adolescents. Va estudiar a Comillas i és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Madrid. L’any 1968 l’Elias arriba a Sabadell, més concretament a Ca N’Oriac. Estava destinat a l’escola Miquel Carreras. Era un dels molts professors que arribaven a Catalunya procedents d’arreu d’Espanya.

En aquells moments a Ca N’Oriac hi vivien unes 20.000 persones. Era un barri oblidat, sense infraestructures de cap tipus, carrers sense asfaltar, vivendes superpoblades… on el dia a dia era pura supervivència. El curs 1977/1978 comença a néixer el que més endavant seria el “Club Esportiu Can Oriach”. Fins a llavors hi havia equips escolars que competien amb altres escoles de la ciutat; ells deien “baixem a jugar a Sabadell”. S’enfrontaven a equips d’escoles religioses amb l’evident xoc de realitats vitals, on a vegades es creaven situacions de tensió, segons comenta el propi Elias. Aquells nens i nenes que formaven part dels equips escolars es feien grans , en acabar l’escola no tenien alternatives per fer esport. Va ser en aquells moments que amb el nucli d’esportistes de tres escoles La Floresta, Roureda i Calvet d’Estrella neix el “CE Can Oriach”. D’inici es dedica temps i esforços a buscar recursos i a fer extensiu el projecte a altres escoles. El futbol ja era un esport molt popular i per tant es van centrar en altres esports, l’atletisme, l’handbol, el bàsquet i el voleibol. La idea era disminuir la competitivitat i ajudar a crear un ambient agradable que donés alternatives al jovent que apartés la droga i la delinqüència de la ment dels futurs joves. L’administració pública a través del Consell Superior d’Esports (CSD), empreses privades (Nestlé Coca Cola…) i Bancs i Caixes d’estalvis van ser contactadesper aconseguir ajudes. avvcanoriac

Van ser anys molt dificils per la manca de recursos. Els desplaçaments per anar a jugar partits arreu del territori anaven a càrrec dels cotxes dels professors, entrenadors.. Poques aportacions poden fer les famílies, la seva feina era treballar, treballar i treballar per sobreviure. La il.lusio dels mestres, monitors i entrenadors van fer que fos possible la creació del Club. El curs 1979/80 va ser l’any de consolidació amb el creixement d’escoles que es van afegir al projecte :Montllor, Gaudí, Miguel Hernández (Kennedy), Miguel Carreras, Jonqueres, Sant Julià, Juan Ramón Jiménez, Isabel la Católica y Can Planas,Roureda, Floresta i Calvet d’Estrella. Hi havia 42 equips de bàsquet, 41 conjunts d’handbol i 16 de voleibol sumaven 99 equips, amb 74 en competició organitzada, que amb els cross van acabar cridant l’atenció d’algunes institucions. Van rebre una ajuda de la Caixa de Sabadell i el seu programa d’acció sociocultural.

Va ser una empenta molt gran. Segons l’Elies veure el moviment de nens i nenes anant a practicar esport els dissabtes va ser una glopada d’aire fresc. La joventut té l’oportunitat de trobar alternatives a la droga i la delinqüència. El Consell superior d’Esports va atorgar una ajuda de 200.000 pessetes per a la compra de material esportiu i equipaments. Poc a poc s’anaven equipant els esportistes.

Un gran avenç va ser començar a formar els futurs entrenadors/res a finals del 1978. Es van organitzar cursos de Bàsquet, Voleibol i Handbol. Van tenir com a formadors a verdaders mestres del basquet, Vicente Sanjuan, Lluís Cortés, gent del basquet d’alta competició. Aquest fet va ser molt motivador per al conjunt de mestres 22 @Avvcanoriac Boletín Informativo: A.V.V. Ca n’Oriac participants i sobretot pels adolescents, uns cracs de l’esport que estimaven eren allí al seu humil barri ensenyant-los a entrenar!! Amb la realització dels cursos, impartits per destacats i reconeguts professionals a nivell estatal dels diferents esports, es va crear un gran ambient i molt bona convivència entre tots els participants. Els fonaments del funcionament ja estaven consolidats. Es van federar equips integrats per monitors i monitores per a poder jugar arreu de Catalunya.

Entrenaven i jugaven als camps de ciment de les escoles que formaven part del Club. “Els dissabtes i diumenges escoles obertes i plenes de nens i nenes fent esport, era un alegria continua” diu l’Elias. Cal destacar el respecte a les instal·lacions i el material que hi havia per part de tothom, també el paper important del personal de les consergeries per la seva paciència i predisposició perquè tot estigués en ordre tot i no cobrar extres. Es soliciten unes ajudes al CSD, però es necessita estar donats d’alta com a club esportiu, per tant el 27 de febrer de 1979 es funda i s’aproven els estatuts del CE.Can Oriach. La junta estava formada per mestres i l’únic monitor major d’edat. Es van arribar a crear petites rivalitats sanes entre la Roureda i el Miguel Hernández en l’equip femení de bàsquet. Els caps de setmana de competició hi havia sempre un to cordial envers els àrbitres fins i tot després dels partits.

Un altre aspecte positiu va ser sembrar la llavor de l’esport a molts nens i nenes que ja es feien grans i que un cop començada la seva vida laboral seguien practicant esport. Per a la gran majoria desplaçar-se a jugar partits fora del barri era una manera de trencar les rutines setmanals. S’inicien els desplaçaments arreu de Catalunya. Al principi amb transport públic, més endavant ja amb més recursos es munten autocars amb diferents equips que jugaven al mateix lloc. Els partits com a locals es van passar del Roureda al Calvet d’Estrella. La mala fama que tenia el barri feia que els àrbitres i equips contraris vinguessin una mica espantats i condicionats, va ser l’època de vàries sancions. Es va arribar avvcanoriac a exigir la presència de la policia.

Es van tenir 4 equips masculins i 4 de femenins federats!!!! En aquells moments tenir tants equips femenins era poc usual!! El pati del Calvet d’Estrella era el centre dels partits i el Bar Fresquito punt reunió i lloc on es recollien actes dels partits, loteries….vaja com el local social. Allí hi havien els trofeus aconseguits. Amb el creixement del club hi havia el perill de que l’esport escolar s’oblidés, però tot el contrari els més de 80 equips seguien fent bategar el barri. Les ajudes del CSD es van acabar i poder mantenir les despeses d’àrbitres,taules llicències, desplaçaments,etc feia que la bossa de recursos anés minvant. El 1982 encara hi havia 8 equips movent-se per tot arreu, Martorell, Cardona, Berga Pallejà, Barcelona, Esplugues, Sant Just Desvern ,Solsona. A Nivell de resultats no es destaca per ser molt bons tot i aconseguir diferents ascensos. Cal destacar el campionat de Barcelona aconseguit contra el B.I.M de Barcelona, que va portar jugar la final de Catalunya a Tarragona. Va ser una gran fita i un desplaçament de més de 60 persones, amb un ambient de festa, arribar fins allí ja era una proesa. Tot i que els resultats no van ser òptims la tornada va seguir sent una festa.

Va ser el darrer any de l’Elias al club. El 1985 va ser el principi del final. Els recursos de l’administració es van anar acabant i aquella idea que va començar el Club es va anar apagant. Alguns mestres i monitors més veterans van seguir lluitant per mantenir el club en marxa però massa factors en contra; s’albirava el final. Com a reflexió final de l’Elias : Més de 1.000 persones van participar a les nostres activitats, van formar part d’aquesta història recordant els moments bonics que van viure jugant al Club. Sense aquell comportament exquisit res hauria estat el mateix, sense aquell respecte a les instal·lacions no hauríem durat vuit anys i sense la il·lusió que transmetíen cada dissabte tot hauria estat més rutinari i, per descomptat, per res hauria sortit aquesta preciosa història oblidada que hem rescatat.

JORDI RIBERA I ORIACH